El dia de la presentació és un d’eixos dies en què ningú vol que isca res malament, però en “Quatre marrons i uns convidats” tot ix del revés. La pobra Tica, vicepresidenta de “muertos y marrones”, s’assabenta que la Fallera Major ha desaparegut i ningú sap on està, mentre la casa familiar es converteix en un casal improvisat que acull les insistents i adorables velletes, amigues de la família, Catalina i Eugènia, obstinades a ser les primeres a saludar la Fallera Major. A elles se suma una llista quasi interminable d’amics i coneguts que no fan més que alimentar un caos continu.
La vicepresidenta decideix continuar avant improvisant i, a poc a poc, va descobrint que a l’acte d’exaltació s’ha afegit Gent del Pilar, on han enviat un cuiner incapaç de preparar el tradicional arròs amb fesols i naps (i, com acabem sabent, tampoc uns simples canelons). Apareix Monleón amb les seues Monleonetes perquè Leyre no s’oblide de cap complement; Eugènia i Catalina continuen sabent-ho tot i opinant de tot, i la presidenta, lluny d’ajudar, no fa més que crear nous problemes, entre molts altres que van sorgint.
Davant esta situació es genera un caos organitzat en què tots parlen, ningú escolta i tot sembla a punt d’esclatar. Un esclat com el de la nau espacial de Sento, que irromp en escena creient que farà el seu últim viatge a la Terra, sense imaginar que, enmig de tant de disbarat, la seua aparició portarà l’obra a un punt en què l’absurd és tan gran que, durant la segona part, ens n’oblidem fins i tot del més important: que la Fallera Major segueix desapareguda.
Amb l’arribada de l’inspector Tigre, disposat a resoldre el misteri més urgent de la vesprada: per què l’arròs de Gent del Pilar té gust de mandonguilles, continua l’absurd i l’inspector es veu embolicat en la recerca de Leyre. El desenllaç de l’obra no porta una solució perfecta ni un final tranquil: simplement confirma que, en el món faller, fins i tot els majors marrons s’afronten tirant avant i confiant. Després de recórrer tota la ciutat tractant de trobar Leyre i un massiu interrogatori, la Fallera Major apareix per fi, lluint una seda INSA de Compañía Valenciana de la Seda en color Or, un dibuix clàssic i menut que va triar després d’un procés molt personal fins a trobar la combinació perfecta per al seu any. Confeccionat a l’estil del segle XVIII, el vestit es completa amb les mantellines que ja va portar com a Fallera Major Infantil en 2013, amb un adreç de Carmelo García en perla natural i or groc que aporta llum i elegància al conjunt. Una indumentària elegant i atemporal que reflecteix fidelment el seu estil i converteix el vestit en el traje dels seus somnis fet realitat.
El moment culminant arriba quan el president li imposa la banda que l’acredita com a Fallera Major, tancant així un acte carregat d’emoció. Però el veritable somni fet realitat és veure com tota la seua família s’ha entretat en este camí: amb familiars damunt de l’escenari, un poema escrit de la mà del seu tio i llegit per la seua iaia, i els seus cosins com a mantenidors, símbol de la força d’una gran família fallera unida i profundament implicada.
Aquesta obra ha sigut un èxit gràcies a totes les persones que han passat hores i hores reunides, rient-se majoritàriament, però sobretot treballant tots junts a una, amb un “sí” sempre com a resposta.
Per tot això, l’equip de direcció vol mostrar el seu més sincer agraïment a esta companyia de teatre d’aficionats, que no dona ni una als assajos, però que, misteriosament, quan s’obri el teló, es transforma i acaba devorant l’escenari
